En 10 dies, del 16 de febrer al 25, les Absentes hem encès la traca d’inici de la nova gira amb 4 concerts a l’esquena. Hem sortit de la nostra hivernació i hem assaltat Solsona, Cerdanyola i Jesús. Però comencem pel principi.

SOLSONA

Dijous 16 de febrer, al Carnaval de Solsona, a la Sala Xelsa, exhibíem la nova llista de cançons. Un inici de concert tímid. Amb una única fila, plena de coneguts i ben entregada. Però faltava poc per tal que la gent que havia allargat la botifarrada de la plaça major a ritme de passosdobles omplís la sala. Un escenari gran, una sala gran i una bona sonorització.
El detall més preuat del concert va ser la col·laboració del músic Oriol el Foll a l’escenari. Una gran i estimada col·laboració que ens va ajudar a pujar els ànims d’un públic que va acabar ballant,gaudint de la nit i omplint la sala. Finalment, i un cop acomiadats, van ser els Pachucos qui, agafant-nos el relleu van rematar la nit amb el seu espectacle desenfrenat.

L’endemà, divendres, celebràvem la data d’aniversari. Tres anys d’existència. Potser no són gaires, però l’ambient de la festa d’aniversari i la presentació dels concerts que inicien la nostra quarta temporada, ens fan sentir sòlids i amb molta empenta.

Com sempre, la festa d’aniversari era al casal la Fura. Abans del nostre concert, l’actuació dels Siroll ja va provocar que el local quedés ple de gom a gom. Un petit descans entre grup i grup, i les absentes vam reaparèixer vestits de camillaires intersexuals. Vaja, aquesta en podria ser una definició. Híbrids de dones i homes amb bigoti vestits per a ballar caramelles, que vam valorar un públic fidel i animat, amb el sector de les putes d’oros, dels tan preuats piteus, del sector habitual a la fura i altres amics i coneguts que gaudien i ens feien gaudir en una festa familiar plena de gom a gom i amanida amb la col·laboració del Gou, cantant de Siroll.

CERDANYOLA
Dijous 23F!! Sala Mundo Caníbal de Cerdanyola.

Potser no és gaire bona idea fer un concert amb l’absència del Xic, el nostre percussionista. I tampoc no ho és haver de tocar d’hora i havent de fer un concert curt. Tot i així, hi juga molt a favor la il·lusió de repetir escenari amb els Ebri Knight amb qui es consolida la nostra particular relació amorosa, i telonejar l’estrena de The Kluba, el nou grup format per membres de Skalariak.

Vam tocar abans de sopar. Un inici similar al del dijous anterior: tímid i amb alguns amics creant una primera fila, i un final també similar, amb la gent apareixent aviat i omplint la sala, i acabant ballant i gaudint de l’esperit festiu que pretenem.  La diferència? El temps rècord. Tres quarts d’hora. El secret? La tria de les cançons més festives. Una traca. Curt i intens. Les faldilles de camillaire del cantant amb onejant rumba, emulant Àgata Casas, i els guitarres suant en rockers moviments pèlvics a l’escenari.

JESÚS. LA FIRA DE L’OLI

Dissabte 25. Trobada de grallers i dolçainers. El segon dia de la Fira de l’Oli de Jesús. A les terres de l’Ebre. El primer ens el vam perdre. La majoria d’Absentes gaudien de l’estada a casa de l’Ubi, el bateria, a l’Ametlla de Mar. Dissabte sí. Ja érem totes allà. A la ja coneguda fira de l’oli, ja que 2 anys abans ja hi havíem estat i compartit escenari amb Terrer Roig. Cal dir que en aquell moment ja va néixer una gran admiració cap a la feina feta pels organitzadors de l’acte i per la tasca musical de Terrer Roig i l’empatia amb un públic ballador de jotes i altres diamants de la nostra música aborígen.

Repetim experiència. Podem afirmar haver tingut el pitjor tècnic que ens ha sonoritzat mai, sense cap més recel que la constatació d’una feina mal feta i d’un tracte antipàtic. Sortosament, amb la col·laboració de l’Albert dels Terrer Roig, les proves van poder ser organitzades. Els Terrer Roig… Ai… Si no els coneixeu, hem d’anunciar, malauradament, que aquell va ser el seu últim concert.  Malauradament perquè és un grup molt interessant i haver-lo pogut veure ha estat un plaer. Per tant, felicitats per la seva música i el compromís mantingut amb ella.

El nostre concert va estar prou bé, demostrava el públic. A l’escenari no el vam viure tan agradablement per problemes tècnics. Bé, per un problema tècnic. Tècnic. Per tant, calia donar-ho tot. El concert va tenir un ritme accelerat. Els balladors van respondre al vals de “La fiesta”, a la polca de la puta d’oros, però també a la resta de barreges estrambòtiques amb que presentem el nostre combinat. A l’escenari, sumat el preuat detall de la mandolina i el kazú, la plana principal es movia amb provocacions rockeres, de ballar apassionadament i transmetre aquesta eufòria al públic. Aquest és el nostre objectiu. I, per això, iniciada aquesta gira amb tanta intensitat, prometem continuar fent-ho possible!!

Per això, aquest març, ens esperen nous concerts i moltes ganes de ser-hi. El proper (si us el perdeu ja us l’explicarem a l’absent) serà a Guissona dissabte 3 de març, al torneig de futbol intercasteller.

Tweet

http://www.canviantelpuntdevista.blogspot.com

D’aquí pocs dies… tercer aniversari de les Absentes!! Quedens menys de 5 dies per l’inici de la Gira 2012!

Tweet

Dissabte 21 a Vilafranca es coïa l’ambient festiu d’una data tan lloable per al grup. Pocs minuts abans de les sis de la tarda, arribàvem a Cal Bolet, el teatre de la vila, des d’on, passades les sis s’iniciava la cercavila de celebració de l’aniversari.  Als carrers de la vila, l’espetec dels bastoners feia tremolar la terra mentre un grup de gent… seguia… el que seria…


Bé, no sabem dir-vos ben bé com va anar, ja que durant la cercavila vam estar fent acte de presència a Cal Bolet. La nostra situació era força diferent. Arribàvem a Vilafranca en època d’hivernació. Les Absentes, tradicionalment, són com aus migratòries que desapareixen amb l’arribada del fred (cap al novembre) i retornen en el seu aniversari davant les portes de la primavera (cap al febrer), justament quan celebren l’aniversari. Tocar a Vilafranca podia ser prematur, però el motiu n’era prou important.

Després d’un moment de descans a la Fornal, on les absentes van descobrir i redescobrir el burret (licor de cafè amb cola) i els esgarips més greus d’un riure provinent d’Arbúcies, ens vam retrobar al teatre. Allí quatre taules llargues ocupaven la platea, i aquestes rebien els comensals que bevien vi i menjaven paella.  Passar d’un sopar a un concert en un mateix espai tancat exigeix un temps de transició. Aquesta n’és una bona imatge:

La sobretaula va consistir en una improvisada sessió de folk, amb participacions de Filibusters, Absentes, Skalivada, i tothom que s’hi volgués animar. Vivim l’estrena en primícia de la mandolina del Marc de Llobera en aquest ambient de taverna , però entre l’histrionisme dels participants, en va destacar un artista arribat de Ponent: Lo Jaumet, que va animar la vetllada amb gran art carrincló fins l’inici del concert de Filibusters. Un concert que va animar al públic a ballar, i que va acabar amb una traca final d’un grapat de músics a l’escenari, amics del grup, vinguts amb acordions diatònics, guitarrons i panderos per a completar la festa.

I acabat Filibusters, el nostre torn. Intentem treure el glaç a les cançons que han hivernat, i posem a prova les noves cançons. Amb la llista de cançons capgirades i remogudes, iniciem el concert amb la cançó “Militant”. Antiherois i altres al·ludits entre el públic ballen l’estrena d’aquesta versió del grup bord. Amb “La flama” el so de la mandolina, els xiulets del Sergi i els crits de l’Ubi. Les nenes maques (tan roqueres elles) compartien micro amb el seu “lalala” mentre l’Alguer regava entre el públic faves i pèsols i julivert. Itot arrodonit amb l’estrena entera de la dansa del “Moviment pèlvic” (el que ens embogeix de debò).

Tres grans moments posen la cirereta dalt de tot de la Catània.

1.Entre el públic, un admirat admirador es desferma en la “Noia treva” i a cavall de Shakira i Barricada, llança, suspicaç, la seva roba interior al cantant, que sent la seva olor de suavitzant. Estimar el Pere Gili és estimar la terra.

2. Una magnífica i improvisada versió del mític “Sóc de l’Oest” del Pardal Roquer, amb els grans mestres Pau Llop, lo Jaumet, i la vocalista de veu lasciva, icona de les Absentes, Meritxell Gené.

3. La tercera història recau en Ivan III, Ivan el terrible, però no se’n saben massa detalls, ja que sols els afortunats que no van fugir a la terra d’on el blau del cel és tot el que hi ha de mar.

Tweet

Tweet

Aquest dissabte, a les 4 de la tarda, ens trobàvem al Casal Popular La Fura de Solsona, on ens feien una entrevista pel Celsona Informació. Per tant, ja ho sabeu, divendres vinent tothom a comprar el Celsona!
Segurament, inclús per nosaltres mateixes, definir “desestructuracions folk” és extremadament complicat. Per això, per explicar-nos, hem citat amb constància, i a mode d’exemple, què passaria si “agafem una cançó d’Alaska i…”

Un parell d’hores després, les Absentes ja erem al nostre local d’assaig, on, mentre berenàvem coca i xocolata, anàvem desestructurant la cançó “Bailando” de l’Alaska.  Una de les primeres coses que us podem avançar és que, molt probablement, el concert que presentarem a partir de Carnaval,  començarà amb una versió d’aquesta mateixa cançó; una versió que el grup Antiherois ja havia adaptat sota el títol de “Militant”.

Nosaltres no som Antiherois, i per tant, el nostre militant no tindrà bases electròniques o auqest aspecte performatiu, però hem començat a treballar per buscar, instrumentalment, com (des)estructurarem la cançó. Ben aviat, als nostres concerts. Ara, però, que gaudiu d’aquests dos vídeos, un, amb la cançó d’Alaska, i l’altre, amb la versió d’Antiherois.

Click here to view the embedded video.

Click here to view the embedded video.

Tweet

Ressonen els silencis. Com l’amagatall d’un refugi atòmic medieval, la peixera amagava laberints i una sala aïllada de l’exterior, una espècie de túnel de pedra on sentir l’absència del món. I en la fredor de la pedra ressonen els silencis. Allà dins, però, no hi plou.

Proves de so. Ressona com metall en la pedra el nostre vòmit en la sala buida. I en cabat, malgrat les ganes de fira, plou i do fa sol. Xops com ànecs, cerquem les carpes i ens situem a la Plaça Sant Domènec. La Mediterrània no és la pluja que regalima per la tela blanca, la mediterrània és l’ambient de taverna, de cultura de base, de poble xerraire, curiós, un univers de sons harmonitzat en el dring del vidre de les cerveses artesanes de llevat. Mediterrània és l’home-enciclopèdiadelaratafia que té xerrameca fins tard o el caliu humà, aquest cop acompanyat per la percussió de la pluja esmorteïda a la carpa. Lloc de retrobaments, ens rodegem d’amics i ens escapem a sopar.

Un ball de gambes i navalles ha desfilat en un sopar en què ens envolta una gran família. I ja se sap, en troballes d’aquest tipus, les sobretaules s’excedeixen, i, ja amb certa impuntualitat, retornem al lloc d’orígen.

A la peixera la gent recorre els passadissos i s’escampa per la sala on les pedres ara, retornen l’escalf d’una taverna. Ens situem a l’escenari, i ja som a punt de començar el que serà l’últim concert del 2011. Un repertori de cançons en compte enrere, que comença amb els cops de l’Ubi a la bateria i els focus que enceguen la visió a dalt de l’escenari. La llum que ataca l’escenari fa percebre poques coses del que passa davant, on s’endevinen personatges com en un teatret de titelles. Als nostres ulls apareixien xicotes, acordionistes, monitors, psicòlegs, solsonins, olesencs, manresans, sabadellencs… I que comenci la festa!!

El repertori s’amaneix amb col·laboracions. Quan portem quatre o cinc cançons volem animar al públic amb la cançó de l’estiu, el moviment pèlvic. La ballarina Marta Sales puja a l’escenari per, juntament amb les Absentes ensenyar la coreografia a tots els assistents; un altre dia ja entrarem en detalls, amb els passos de la cançó. El canvi en l’estat d’ànim es fa notar i ja tot va amunt, amunt, i el públic ja coreja “En Marc, en Marc” al nostre guitarra. Al cap de poc, és la cantant Àgata Casas qui anima l’ambient cantant Maria Mercè Mercedites a tota canya, a toc d’absenta.

Un públic participatiu que s’anima amb Wa yeah!, Babilònia, el Llodrigó o la Xana i que ens ajuda cantant la Filomena, crea un passadís quan l’Alguer baixa de l’escenari, estret i llarg com la peixera, on fer els últims compassos de so disco envoltats d’un caliu mediterrani. A dins, la festa acaba amb suor, alegria, la salutació del grup i una fugida prou ràpida de tothom. A defora, plou. Les absentes ens mostrem la nostra satisfacció. Un últim concert de la temporada ideal, envoltats de gent estimada, al refugi de pedra que ens reservava de la pluja a la fira de Manresa.

Tweet

Can Joval és una casa de colònies de prop de Solsona portada per un grup de gent amb molta il·lusió i moltes ganes de fer coses. A part de les colònies els caps de setmana fan concerts i actes de tota mena. Vam rebre una calida benvinguda i vam muntar els aparatos i cap a sopar, amb acompanyament musical d’un baixista i un guitarrista flamenc molt fers. Després va arribar el nostre torn, amb un concert animadíssim, amb unes col·laboracions genials de l’Oriol Foll, un músic polifacètic i pluriempleat que va cantar amb nosaltres en diverses cançons. Després d’un primer final, vam tornar a pujar a l’escenari amb una bona sessió de garrotins, on es van posar els fonaments d’una lliga comarcal, una una preestrena d’una versió del Torna Serrallonga i per acabar la primera cançó del concert, Les Ramones. Un gran concert i una gran nit en família davant de tots els amics.

Ara a reposar i a preparar forces per l’últim concert de l’any de divendres que ve a Manresa.

La Web de Can Joval: http://www.canjoval.com/

Tweet

A Argentona, l’olor de la gent que anava a fer el tallat al cafè modernista regentat per xinesos del costat de Can Doro es mescla amb la fragància calculada de l’afeitat del Luard. Les absentes han de retornar al descampat on s’ha de fer el concert, allà on el Farri i el Cristian de Cor de Carxofa inicien amb les nyacres la mostra de cant improvisat. A la música l’Alguer (el nostre acordionista), a la veu, improvisant els versos, hi ha intervencions de sabadellencs, maresmencs i del Marc de Llobera (el nostre guitarra), i al Solsonès també li va tocar el rebre.

Corrandes, Nyacres, Perdiueta i Garrotins, que no saben com acabar-se per la fal·lera de continuar-se burxant els uns als altres, van donar-nos ben bé una hora per fer el concert.
Un concert de so nítid que va espolsar tots els fantasmes i els temors de les proves de so. I vam fer bé de retallar la llista, perquè vam tenir el temps just d’escenari abans no ens fessin fora. L’última part, a corre-cuita, amb una de les putes d’oros més accelerades fetes mai, i finalitzant amb la mítica gallineta de Lluís Llach. Atansem el micro al públic i alguna cosa indica que els fans de la música Oi! d’Opció K-95 ja estan preparats. Aquell aspecte hipermasculinitzat agressiu barrejat amb l’accent propi (també hipervocalitzat) de fonètica particular anava repetint: La ga-lli-naha-dit-que-no! Vis-ca-la-re-vo-lu-ció. I en la traca final, la música disco de “Canto el Virolai” va repetir la imatge de trobar-se als dos guitarres (el Sunyer i el Marc) i el cantant (l’Alguer) ballant a baix de l’escenari mentre tocaven la cançó. I fi del concert.

Els següents serien Opció K-95. Una bona estona de concert que va servir per tastar la ratafia que tenien a la barra, per gaudir de bones companyies d’amics de la Carral, per acomiadar alguna absenta i ballar com si la música oi fós la preferida del grup.

Després, ja més tard, va ser moment dels Ebri Knight, un grup magnífic al que ja teniem certa adoració des de la nostra descoberta col·lectiva a Mataró, temps era temps. Un concert esgotador, a ritme frenètic, d’una banda enèrgica de música folk que va animar al públic que aguantava la nit a aquelles hores, amb la gana temptadora de menjar qualsevol cosa, amb la temptació d’una compra abusiva a una parada de xurros instal·lada al descampat poc després del sopar. El pecadito. Una parada de xurros on no es feien xurros. Alguna cosa dels Ebri Knight fa que no vulguis allunyar-te de l’escenari per gana que tinguis, i per tant, vam haver d’esperar que el concert finalitzés. Vam fer una compra massiva de samarretes del grup, amb el lema de Folk you, una per cada absenta, i pel Pere Maquines, gran membre honorífic, i vam fer cap al pecadito.

Llom, hamburguesa, bacon, quetxup, mostassa, pa de hot dog, i diners per la causa. El pecadito ens va alimentar fins que va arribar el Juli, que ens acollia a Can Polvos, l’indret on vam caure morts, alguns, amb més sort, sobre un matalàs, d’altres, amb més sacrifici, sobre les rajoles…

Al matí, l’horòscop, la ressaca i l’esmorzar. Al cafè modernista de xinesos, a la terrassa, amb uns càntirs gegants al carrer, com l’ànima del dia d’avui. Ànima de càntir. En separar-nos, els que baixen veuran boira a Collserola, els que pugen els quedarà més camí per la terra de boira, on ens retrobarem la setmana vinent, divendres, a Torà; dissabte, a Can Joval.

Tweet